A Poserótica, Elizabeth Duval explora l’amor, el desig i el llenguatge des d’una escriptura que combina reflexió filosòfica i experiència íntima. Al llarg del llibre, l’autora s’enfronta a una pregunta persistent: com escriure un poema d’amor quan el propi llenguatge sembla interposar-se entre qui sent i allò que intenta anomenar.
Davant el murmuri constant del món, saturat de significats i consignes, el poemari busca recuperar una forma més directa i vulnerable de dir. La veu poètica es mou entre la interpretació, la ironia i la fragilitat dels cossos que es reconeixen, s’aproximen i retrocedeixen davant l’abisme que implica estimar.
Els poemes de Duval avancen entre contradiccions conscients, entre pensament i emoció, explorant aquest espai on el desig i el llenguatge es tensionen mútuament. El llibre proposa així una reflexió poètica sobre l’amor, la interpretació i la dificultat d’anomenar allò que passa entre dos cossos.
L’edició s’obre amb un pròleg del poeta i assagista Eduardo Fraile, que situa el llibre dins d’una tradició poètica on pensament, desig i llenguatge dialoguen constantment.
