Un debut expansiu que imagina el futur a partir del folklore.
Guitarricadelafuente… Molts són els elements d’Álvaro Lafuente que remeten a les seves arrels, començant pel diminutiu del seu nom artístic, que flueix des del poble aragonès dels seus avis. O aquella inseparable guitarra acústica que també el va batejar. Per això, la sofisticació que afronta adquireix en la seva música una dimensió especial: fascinant i seductora. El Guitarrica d’ara es doctora des d’una originalitat extrema, la mateixa que el converteix en un dels artistes més prometedors de la nova dècada.
El 2022 estrena La cantera, el seu disc debut. Amb cançons que ja no surten directament de les sis cordes, sinó que es sotmeten a un acurat procés creatiu i es reinventen a l’estudi. És un nou Guitarricadelafuente, però és el mateix. El d’aquell estil tan personal que el va fer esclatar des de la molt casolana El conticinio (2018), ara sense embuts per flirtejar amb l’electrònica i els sons urbans.
El disc comença amb Mil y una noches, una declaració d’intencions on la seva arrel es creua amb una estètica pop-urbana i electrònica subtil. Li segueix l’atmosfèrica Amanita, que confirma la nova direcció sonora. El disc avança mostrant les seves dues cares: l’exploració, amb el batec de Caballito i l’impuls ballable de Quién encendió la luz; i la d’arrel, on brillen Ya mi mamá decía i la delicada Flor de caramelo. Cap al final, Vidalita del mar obre pas al tancament amb A carta cabal, un epíleg íntim i confessional.
