Patricia Fernández, a La lluna en vers, ens presenta una obra on la Lluna es converteix en el fil conductor, carregada de simbolisme. La poesia en aquest llibre s'alimenta dels cicles de vida, mort i renéixer, amb la Lluna sempre present com a testimoni del dol i com a símbol de l'acceptació del canvi. A través d'aquest element, l'autora aborda tant la malenconia i pèrdua com l'esperança i la renovació. Les imatges recurrents de l'aigua i el mar reforcen la fluïdesa i el canvi constant, aspectes clau a la poètica de Fernández, profundament influenciada per la vida i obra de Federico García Lorca.

El poemari també ressalta per la seva exploració de tres arquetips femenins: l'anciana, la dona i la nena, que s'entrellacen en un espai simbòlic que celebra el cicle vital. Aquests arquetips estan connectats amb elements essencials com ara l'úter, l'aigua i el mar, símbols poderosos de creació i transformació. Amb aquestes imatges, Fernández convida el lector a reflexionar sobre el pas del temps i el poder inevitable del canvi, capturant tant la bellesa com el dolor inherents a aquest procés. La influència de Lorca es fa sentir en la manera com l'autora articula aquestes imatges simbòliques, creant un univers poètic ple de profunditat i emoció.