Patricia Fernández, a La luna en verso, ens presenta una obra on la Lluna esdevé el fil conductor, carregada de simbolisme. La poesia en aquest llibre s’alimenta dels cicles de vida, mort i renaixement, amb la Lluna sempre present com a testimoni del dol i com a símbol de l’acceptació del canvi. A través d’aquest element, l’autora tracta tant la malenconia i la pèrdua com l’esperança i la renovació. Les imatges recurrents de l’aigua i el mar reforcen la fluïdesa i el canvi constant, aspectes clau en la poètica de Fernández, profundament influïda per la vida i obra de Federico García Lorca.
El poemari també destaca per la seva exploració de tres arquetips femenins: l’Anciana, la Dona i la Nena, que s’entrellacen en un espai simbòlic que celebra el cicle vital. Aquests arquetips estan connectats amb elements essencials com l’úter, l’aigua i el mar, símbols poderosos de creació i transformació. Amb aquestes imatges, Fernández convida el lector a reflexionar sobre el pas del temps i l’inevitable poder del canvi, capturant tant la bellesa com el dolor inherents a aquest procés. La influència de Lorca es fa sentir en la manera com l’autora articula aquestes imatges simbòliques, creant un univers poètic ple de profunditat i emoció.
