Kora no s’imaginava què trobaria a la seva arribada al campament d’aquelles dones, supervivents de la involució de la societat. Liderades per Ivy i Joanne, aquelles a qui a la ciutat anomenaven «les insurrectes», havien format un grup amb normes pròpies on ella volia encaixar d’alguna manera, encara que en el fons sabés que no era el millor camí. Les lleis opressores de les quals fugien havien infligit en aquelles dones moltes cicatrius, algunes més visibles que d’altres. Però era Ivy qui més s’amagava darrere el dolor i el rancor cap als homes que li produïa aquella marca que desfigurava el seu rostre. Com demostrar-li que el món podia ser un lloc millor? Com trencar la barrera de la seva cicatriu? Seria suficient encaixar entre les insurrectes per aconseguir el canvi definitiu que retornaria a les dones el seu lloc? L’autora tenia al cap el gèrmen del personatge d’Ivy des de feia diversos anys, després de començar a llegir sobre feminisme i descobrir com s’havia equivocat respecte al que significa, però no trobava una trama que la convencés. Va passar força temps fins que va decidir seure’s a escriure sense més i enllaçar totes aquelles idees. Amb Les insurrectes: cicatrius volia donar un gir al seu estil i a la temàtica habitual de les seves novel·les.
