La periodista Valeria Vegas construeix en aquest preciós llibre una semblança emotiva, divertida i plena de sorpreses i acudits de les principals dones que han construït en l’últim segle, contra vent i marea, una de les nostres senyes essencials d’identitat, el folklore flamenc.
Elles són la veu de la nostra cultura musical, van espanyolejar pel món i van viure vides vertiginoses en temps difícils, valentes, talentoses i... tan flamencues.
Qüestionades, infravalorades i moltes vegades injustament oblidades, les nostres folclòriques són dones de naturalesa volcànica, que van cantar i viure com ningú l’amor i el drama. Les seves històries, en temps en què ser del sexe femení no ajudava, demostren que eren astutes, que van aconseguir controlar les seves vides i avançar-se a les seves èpoques mentre construïen el nostre llegat cultural més internacional, arribant a ser algunes autèntiques estrelles del cinema i de la música, i a relacionar-se amb les grans figures intel·lectuals de la seva època.
El folklore flamenc ha estat denostat durant dècades per la seva aparent proximitat al Règim i el seu cert olor a naftalina, però, a través de la història de les seves dones més punteres des de principis del segle XX fins avui, la periodista Valeria Vegas vol fer justícia i donar compte de quant els devem a totes elles i com de valentes van ser. A través de l’ull afilat i la mirada irònica i afectuosa de la seva autora coneixerem les anècdotes, curiositats i tot allò que va fer única i pionera aquesta espècie singular de dones que, per bé o per mal, ens agradi o no, són el nostre patrimoni i la nostra cultura, la nostra història i la nostra marca.
"No és aquest un manual per a flamencòlegs, puristes ni erudits, que ja d’entrada podrien qüestionar la reivindicació d’alguna d’elles, sinó més aviat un repàs per la vida i obra de vint-i-set dones que van destacar en la copla i el folklore nacional. Van ser la banda sonora d’un país canviant, en contínua transformació, plasmant les emocions més descarnades i els sentiments més apassionats. La figura de la folclòrica arriba fins als nostres dies en forma d’emoji i d’imant de nevera, com a evident reflex del seu calat en l’imaginari col·lectiu. Sant i senya d’una Espanya que es reconeixia en elles, eren alhora la cita ineludible de qualsevol estranger de pro que passés per aquí. I si no, ja acudien elles al país de torn per demostrar el seu talent, i com va dir una, "espanyolejar pel món". Recolzades per aguts lletristes i compositors, van interpretar amb desgarrament cançons que parlaven de desamor, de relacions furtives, de penes incurables, de secrets inconfessables i tormentes diverses. També van alegrar el públic amb temes jocosos en què s’ironia sobre la solteria, l’edat, el matrimoni o la llibertat de la dona. En definitiva, van posar veu i actitud al que molta gent pensava, somiava o desitjava, i aquelles dones, moltes d’elles d’origen humil i a vegades gairebé analfabetes, van demostrar tenir el talent necessari per a l’evocació, en el difícil art de ser contadores d’històries". – Valeria Vegas
