Esperant soles a les sales dels hospitals, embolicades entre cossos estimats, enterrades sota capes de silenci o cridant inútilment a Déu davant la tapa del vàter. A Los bordes, María Limón posa el cos i la veu per explorar tots aquests moments en què és possible tornar a ser nenes enmig del buit.

Nenes que tremolen de fam i de por davant d’elles mateixes. Nenes que pronuncien en veu alta allò que semblava impossible de dir: aquesta culpa no és nova. Amb el pas del temps aquestes nenes creixen, es converteixen en dones que continuen tremolant davant la mort, davant l’absència d’altres dones estimades i davant el desplom de tot allò que semblava ferm.

El poemari es construeix des de la manca i des de la recerca. No es tracta dels límits del cos, sinó de com el cos pot portar-se fins al límit a través de l’amor, la malaltia i la memòria.

A Los bordes, María Limón compon un llibre de poesia intens i vulnerable, travessat per la fragilitat, el desig i la persistència de l’afecte fins i tot en els moments de més desampar.