Una radiografia del pijo a Espanya, des dels senyorets del segle XIX fins als cayetanos, passant per la gauche divine o els yeyé. Un assaig revelador sobre un fenomen que va molt més enllà de l’arquetip i que ajuda a entendre, amb una mirada afilada, el veritable rerefons de la lluita de classes a la societat espanyola.

Fites del “pijo” a Espanya

• 1853 Eugenia de Montijo demana el seu primer Louis Vuitton.

• 1910 Alfons XIII posa de moda el turisme d’estiu al nord.

• 1950 La filla de Franco es casa amb Cristóbal Martínez Bordiú, el “pollopera”.

• 1963 Marisol es posa un vestit de Dior a Rumbo a Río.

• 1965 Obre Bocaccio a Barcelona.

• 1970 Julio Iglesias inaugura Puerto Banús.

• 1980 Primera dessuadora Don Algodón.

• 1986 Hombres G porten la paraula “pijo” a les masses.

• 1992 Isabel Preysler i Miguel Boyer compren Villa Meona.

• 2002 Es casa la filla d’Aznar a El Escorial.

• 2003 El Real Madrid fitxa David Beckham.

• 2011 Cayetano Martínez de Irujo: “Els jornalers andalusos tenen poques ganes de treballar”.

• 2016 Felipe Juan Froilán de Todos los Santos arriba a la majoria d’edat.

• 2023 Esdevé la “cayeborroka”.

Raquel Peláez recorre aquests moments amb una mirada profundament analítica i mordassa per explicar la història d’un país encisat per les aparences, on l’imaginari de velers, monteries, còctels i bosses de luxe conviu amb una desigualtat social cada cop més visible i angustiosa.

Quan Espanya es va integrar de ple en l’economia de lliure mercat i va adoptar els hàbits de consum de les societats anomenades “lliures”, va aparèixer un arquetip social que ja mai no abandonaria l’imaginari col·lectiu: el pijo. Aquells joves alegres, despreocupats i consumistes, ni d’esquerres ni de dretes, que anaven a concerts d’Hombres G amb jerseis de colors pastel i anoracs fluorescents, van ser la cara amable de l’Estat del benestar i la promesa d’un món sense problemes.

Al llarg de les dècades següents, el pijisme ha mutat en infinites variants, tan subtils i escurridisses que, ja al segle XXI, només troba una representació tan pura i caricaturesca com l’original: el cayetano. El seu univers simbòlic conserva l’hedonisme tou dels vuitanta, però afegeix ingredients que parlen de l’èxit del neoliberalisme, de la nostàlgia pels temps de senyorets i de la fricció amb noves tribus urbanes.

I, en el fons, la pregunta persisteix: què és exactament un pijo? Existeixen pijos “de veritat” i “de mentida”? Un pijo és sempre de dretes? És el mateix ser pijo que ser ric? Quants tipus de pijos existeixen? En una societat obsessionada amb la imatge, els diners i l’èxit, no som gairebé tots, en algun moment, sospitosos de pijisme? I per què “pijo” ha passat de ser una injúria a un adjectiu que molts somien poder atribuir-se?