Un noi de setze anys entra a l'habitació d'hospital on el pare està en coma, envoltat de màquines. Sap que s'ha d'acomiadar i que és l'última oportunitat per explicar-li el que mai no es va atrevir a dir-li: qui és realment, la por que sempre el va tenir, la vergonya i el desig. Anys després, aquesta conversa impossible es converteix en Jo era un noi, la llarga carta en què Fer Rivas li escriu per fi al seu pare tot el que va callar durant la seva infància i adolescència.

El llibre recorre escenes de la seva vida –l'escola, les primeres amistats, la descoberta del desig– i la història familiar: els avis gallecs que van emigrar a Barcelona als anys cinquanta, la fàbrica de la SEAT, el pis malalt d'aluminosi, l'ascens social i la vergonya de classe que travessa generacions. En aquest teixit de records, l'autora intenta entendre la seva sexualitat, identitat i relació amb un pare autoritari, absent i marcat pels seus propis traumes.

Rivas escriu un text descarnat i valent que anomena les coses pel seu nom –amor, odi, classe, desig, por– i que trenca amb la cadena d'una masculinitat asfixiant i heretada, que passa de l'avi al pare i del pare al fill. Jo era un noi és alhora carta al pare, memòria familiar i crònica de com els silencis i la violència simbòlica poden modelar una vida, però també de com és possible dir prou i obrir un camí cap a una altra manera de ser i estar al món.