Un noi de setze anys entra a l’habitació de l’hospital on el seu pare està en coma, envoltat de màquines. Sap que ha de despedir-se i que és l’última oportunitat per explicar-li allò que mai no s’atreví a dir-li: qui és realment, la por que sempre li va tenir, la vergonya i el desig. Anys després, aquella conversa impossible esdevé Yo era un chico, la llarga carta en què Fer Rivas li escriu finalment al seu pare tot allò que va callar durant la infantesa i l’adolescència.

El llibre recorre escenes de la seva vida –l’escola, les primeres amistats, el descobriment del desig– i la història familiar: els avis gallecs que van emigrar a Barcelona als anys cinquanta, la fàbrica de la SEAT, el pis malalt d’aluminosi, l’ascens social i la vergonya de classe que travessa generacions. En aquest teixit de records, l’autora intenta entendre la seva sexualitat, la seva identitat i la relació amb un pare autoritari, absent i marcat pels seus propis traumes.

Rivas escriu un text descarnat i valent que anomena les coses pel seu nom –amor, odi, classe, desig, por– i que trenca amb la cadena d’una masculinitat asfixiant i heretada, que passa de l’avi al pare i del pare al fill. Yo era un chico és alhora carta al pare, memòria familiar i crònica de com els silencis i la violència simbòlica poden modelar una vida, però també de com és possible dir prou i obrir un camí cap a una altra manera de ser i estar al món.